Contra el pensament dogmàtic
Cansat, avorrit i indignat de tanta logorrea filosòfica romàntica -sobretot provinent de Hegel i posteriorment de Schopenhauer (encara que aquest hagués titllat a Hegel de "pseudo-filòsof")- i trist, apagat, però també enfadat per culpa d'aquest mateix idealisme present en gairebé tots els racons de la nostra societat, em disposo d'una vegada per totes a desmitificar i esborrar el pensament dogmàtic musical que s'amaga dins l'oïda i l'intel·lecte d'aquells melòmans no músics i d'aquells músics que malauradament encara viuen al segle XIX, a les èpoques de la famosa dicotomia "brahmsiana-wagneriana". No serà una tasca fàcil, però procuraré posar-hi tota l'energia necessària per a dur-la a terme exitosament.
Per començar, hauria de descriure el significat d'allò que he anomenat com a "pensament dogmàtic musical". La música, com a entitat humana lligada absolutament a la societat de la qual és filla (fet evident i irrefutable, malgrat Stravinsky tingui la mania de negar-ho sovint), tampoc s'ha salvat del pensament idealista pseudo-platònic (religiós, de fet). Schopenhauer escriu d'una forma "fantàstica" al seu Món com a voluntat i representació -el qual Ernst Fischer ens recorda a la seva Necessitat de l'art - que "la música no expressa, doncs, qualsevol alegria, qualsevol pena, qualsevol dolor, horror, delícia, gaudi o calma espiritual; expressa l'alegria, la pena, el dolor, l'horror, la delícia, el gaudi i la calma espiritual en ells mateixos, de forma abstracta fins un cert punt. Ens proveeix la seva naturalesa essencial, sense accessoris i per tant sense motivacions". Bé, això és senzillament mentida. Però no és mentida pel contingut de les paraules, per allò que expressen (que en part també), sinó pel greu error que Schopenhauer comet quan demostra que sembla que no entengui que el món pateix una evolució constant (que no progrés) i que per tant, la música (com la seva estimada filosofia) també és canviant. Un tipus d'equivocació semblant la trobem uns anys abans amb Hegel i la seva Filosofia de l'art i l'estètica, quan expressa que "la música només esdevé un art verdader (!?) quan tot allò espiritualment important s'expressa adequadament en l'element sensible dels sons i la seva variada configuració, tant si aquest contigut rep una definició independent i més directa mitjançant les paraules com si sorgeix emocionalment dels mateixos sons musicals, de les seves relacions harmòniques i de la seva animació melòdica". Bé, una vegada més, la mentida és ben present: no es pot valorar des d'un punt de vista atemporal allò que es mou en el temps, allò que canvia.
El fet que la música "transmet": aquest és el pensament dogmàtic musical que està arrelat a la nostra societat de forma gairebé absoluta. A part de la influència idealista que he esmentat (i per tant, pel sol fet de ser idealista ja és una influència inamovible i conservadora), aquest fet també ha esdevingut una realitat per culpa del tractament anti-artístic -provocat purament per l'afany d'entretenir (o d'adormir) les masses- que l'indústria musical i el conjunt de teixits que formen els mitjans de comunicació de masses han produit a la música. Un tractament que ha servit per a activar la màquina de fer diners (sembla que ara -per fi!- les grans companyies comencen a perdre beneficis per culpa dels softwares P2P d'intercanvi d'arxius a través d'internet). Així doncs, l'indústria musical agafada de la mà d'un idealisme arcaic i ridícul s'ha encarregat d'enganyar-nos a tots obligant-nos a escoltar brossa sonora durant les vint-i-quatre hores del dia -o la major part de música que sona a les televisions i ràdios públiques i privades. Realment, la lluita (conscient o no) contra el progrés artístic de les avantguardes de principis de segle XX (la "deshumanització" de l'art d'Ortega i Gasset ) l'han guanyada ells. Els artistes hem perdut. I hem perdut de golejada.
Tanmateix, i tornant a l'idealisme i la mania històrica germànica de sentenciar les veritats com a absolutes, el problema que causa el mal i la incomprensió total de l'art contemporani és precísament aquest: el fet de començar una sentència com ara "la música és..." i el seu posterior "el què sigui". La música transmet un missatge o no, transmet una sèrie de sentiments o no, s'explica per sí mateixa o no, existeix com a objecte únic o no, etcètera. És greu que encara ara, hi hagi individus que no entenguin que la música -i fent el parel·lelisme amb la seva condició- sigui un art "canviant" en el temps: és a dir, el seu valor i el seu sentit canvien juntament amb la societat de la qual en forma part. La música perd o guanya sentit depenent del tipus de públic que l'escolti; la música és allò que nosaltres decidim que sigui. D'aquesta manera, el significat i l'essència de la música no es poden definir amb un parell de línies, deixant de banda el seu passat, present i possible futur. I encara menys se'n pot definir la seva utilitat!
Aquesta evidència, per molt òbvia que sembli, no apareix clara als ulls de la majoria -malgrat la majoria assegura que n'és completament conscient d'aquest fet. Tothom s'atrevirà a dir que hem d'escoltar la Sisena Simfonia de Tchaikovsky amb orelles del segle XXI (i valorar la seva bellesa i les seves melodies grandiloqüents del segle XIX) però ningú té el valor d'esmentar públicament que L'Obertura 1812 és musicalment i artística una obra menor, la qual el mateix compositor va considerar com a mancada de "mèrit artístic" . Tanmateix, aquesta peça se segueix programant cada any a les principals sales del planeta. Una obra que el mateix Tchaikovsky considerava menor, s'interpreta per les millors orquestres del món (i no un només un dia a l'any!). Un altre exemple d'aquesta dèria en interpretar encara avui en dia obres que artísticament han envellit malament el podem trobar a la música de Rachmaninoff en general, però sobretot a la seva Rapsòdia sobre un tema de Paganini; una obra que ni conceptualment o musical mostra cap mena d'evolució o interès -sobretot tenint en compte que fou escrita el 1934, quan ja feia vint-i-dos anys que Schoenberg havia escrit Pierrot Lunaire o Stravinsky la Consagració de la primavera. D'exemples d'obres artístico-musicals que no provoquen cap tipus de pensament reflexiu (almenys avui en dia) i que han esdevingut pur entreteniment n'hi ha arreu: el Concert per a violí de Mendelssohn, la Simfonia "Le Poule" de Haydn, la Cinquena Simfonia de Prokofiev, el Concert per a piano, No. 1 de Liszt, les òperes de Bellini i Donizetti (autèntiques tele-noveles de diumenges a la tarda), les òperes de Tchaikovsky (amb uns llibrets de dubtosa qualitat), i un llarg etcètera.
Què passa, doncs, amb aquestes obres? Per quin motiu, avui en dia, en un món on també tenim els motets de Machaut, Lasso, Gesualdo o Gabrielli, les cançons de Dowland, les fantasies de Purcell, els madrigals de Schütz, La Creació de Haydn, les Mörike-Lieder de Wolf, el Wozzeck de Berg, els quartets de corda de Schoenberg, les Metamorfosis de Strauss, el Ludus Tonalis de Hindemith, la música per a orgue de Messiaen (són impressionants les seves improvisacions a l'orgue a l'església de La Trinité a París), Le Marteau sans Maître o les Notations de Boulez, els Nonsense Madrigals de Ligeti, la música de Cage, Feldman, Christian Wolff i Earle Brown, Varèse, les Seqüències de Berio, Filomel de Babbitt, l'electrònica de Stockhausen, la música de Takemitsu, Unity Capsule de Ferneyhough, entre altres obres fantàstiques; per quin motiu la quantitat d'interpretacions a l'any de les obres dels compositors que acabo d'esmentar és ínfima en comparació amb les obres menors que també he comentat més amunt?
El motiu és clar: per a la majoria, la utilitat de l'art consisteix en entretenir aquesta mateixa majoria. La majoria no pretén res més que assistir a la sala de concerts o l'òpera, escoltar belles melodies i harmonies consonants i tornar cap a casa amb la consciència tranquil·la gràcies a l'injecció de "cultura" que han acabat de rebre -una dosi de cultura que només serveix per a ratificar un cert estatus social pseudo-burgès i poca cosa més (nosaltres som millors que vosaltres perquè som "cultes", l'art de debò és massa difícil, és estrany i incomprensible: no és bo!). Així doncs, aquesta sembla que és la feina dels intèrprets de la música clàssica: entretenir una burgesia acomodada i conservadora -si almenys aquesta burgesia fos culta de veritat, encara seria prou interessant ser un intèrpret. Per només pur entreteniment de la majoria s'han de programar obres simfòniques menors de Haydn o Beethoven als grans auditoris internacionals? Per només pur entreteniment de la majoria els pianistes de música clàssica han d'estudiar moltes hores cada dia per a intepretar el virtuosisme pedant i egocèntric de Rachmaninoff o Liszt? Per només pur entreteniment de la majoria els artistes ens hem de veure rebaixats al show-biz més patètic? El nostre rol a la societat és només el d'entretenir? I per quin motiu "entretenir"? Entretenir de què? En definitiva, si realment és així, ja podem plegar i oblidar-nos de poder utilitzar l'art com a entitat originadora del pensament, la reflexió i la pregunta i per tant la posterior recerca de respostes: l'art com a metxa connectada al motor detonador intel·lectual.
La solució, per tant, es troba a cadascú de nosaltres. Si volem, podem; només hem de ser capaços de discernir l'entreteniment de qualitat (que necessitem de tant en tant per a desconnectar del món real) de la "brossa entretenidora". Comença a ser hora que disminuïm la dosi diària d'entreteniment barat i augmentem la dosi d'art pur. Ningú posa en dubte que estiguem en aquest món per a gaudir de les meravelloses melodies de Schubert, dels valsos de Johann Strauss, del circ, de Hollywood, d'alguns grups de rock que apareixen a MTV, de Philip Glass, de les novel·les senzilles, del YouTube i del Facebook, dels video-jocs, etcètera. Però també (sobretot) hi som per a pensar, reflexionar i experimentar: en definitiva, per a reconstruir aquest món, aquesta vegada lliure del pensament dogmàtic i de la fe en creure en tot allò que aquell que està més amunt a la jerarquia social diu. L'art del segle XXI (i per tant també la música) ha de ser la mala consciència (aquella "mala consciència" filosòfica que Nietzsche explica) de la societat, aquella que explora, investiga, provoca controvèrsia, aporta vitalitat i moviment intel·lectual a les persones i, evita qualsevol tipus d'estancament i de conservadorisme ranci. La resta, deixem-ho per l'entreteniment: un entreteniment del qual, per cert, ens n'hauríem de començar a allunyar.
