DEFINICIÓ DE LA TASCA CREATIVA La segona pell
David Hume explicava que va cercar obsessivament dins d'ell alguna cosa que pogués considerar com el veritable ésser, però va comprovar que quan s'endinsava en el pensament sempre es trobava amb alguna percepció determinada, ja fos de calor o de fred, d'angoixa o de plaer, de llum o de foscor. Va concloure que mai se sorprenia fora de les percepcions i que sempre es trobava en elles. El problema de Hume és comú a la resta dels humans, ja que no hi ha ésser si no hi ha percepció, si no hi ha comunicació o interacció amb el món. Sílvia Iturria es contempla en el mirall, allí cerca la segona pell, el sentit profund de la seva existència, el perfum indomable de la fantasia: El mirall presenta un rostre familiar, inquietant, seductor; una quimera indomable cal destruir per no caure en l'espai especular, en les paranys misteriosos de la llum.
Per a rebre algun senyal de l'existència cal que hi hagi, almenys, dos components en acció, l'objecte a ser experimentat, l'experimentador i, dins d'ell, la consciencia que avalua. Sílvia ha de situar-se enPer a rebre algun senyal de l'existència cal que hi hagi, almenys, dos components en acció, l'objecte a ser experimentat, l'experimentador i, dins d'ell, la consciencia que avalua. Sílvia ha de situar la cruïlla de les contingències i formar part implicada dels tres punts de vista.
El subjecte perceptor té la sensació que ell projecta llum sobre la cosa que està observant, però en realitat passa al contrari, el subjecte s'il·lumina amb l'observació del món. Els processos mentals es construeixen en el contacte i la interacció amb el món; les interferències, els intercanvis i el sentir-se també objecte de reflexió són l'aula d'aprenentatge. L'experiència de la percepció la considerem inconfusible, és ella la que modela la realitat mental, la que situa les coses en una vivència temporal i produeix la convicció que som una suma de moments viscuts, els quals configuren la història. És més així si l'objecte observat és la imatge que projectem.
La realitat de la història tan sols té sentit a la memòria i, encara que voldrien que fos eterna, tenim l'evidència que, tota sola, la memòria, no pot sobreviure a la destrucció del cos. És gratuït afirmar que l'experiència forma el pensament i aquest és lligat a la vida, a la successió de les coses, als processos que queden en memòries posteriors. D'aquesta manera tenim el consol que l'experiència no és del tot perduda, en certa manera queda implicada en la vida dels altres. És com una herència permanent i aquesta es manifesta en una dimensió espacial i temporal, escenari obligat per a qualsevol acció humana. Hem de pensar que l'ésser humà és deu als sentits, habita en les percepcions, s'instal·la en les seves creacions i el cos, la seva capsa, si no és el seu suport indefugible, és el lloc on s'amaga, especialment el rostre.
El pensament creatiu fa de mèdium, entre la realitat que sentim i aquella que pressentim; la imatge corpresa s'omple de significat, crea un espectacle tant evident que no hi ha manera de sostreure's d'aquella presència. L'obra, portada per la mà hàbil del fotògraf talla la fina membrana que ens separa de les coses, aquella que els sentits pressenten en una dimensió de baixa intensitat. L'artista talla o separa el vel d'Isis per mostrar-nos un retrat més profund d'allò que estem habituats a mirar i no veure, un món transparent i, de vegades, tenebrós. Aleshores ens adonem que aquella realitat ha estat sempre present davant nostre i que, veritablement, allò que ha canviat no són les obres, no són les senyals d'un rostre, sinó les valoracions que fem d'ell.
Rufino Mesa, Tarragona, 2007
Vull ser de plàstic
La imatge corporal és un component important en tot el complex mecanisme de la identitat personal. La imatge que una persona té d'ella mateixa està construïda conforme a tres informacions: la imatge idealitzada -la que desitja tenir-, la imatge representada per la impressió de tercers -informacions externes-i la imatge objectiva -la que la persona veu, observant i percebent el seu propi cos. Estètica, moda, costums i emocions se centren pràcticament avui en dia en el cos, sobretot si és jove i bell.
Vull ser de plàstic és la constatació d'una conscienciació i denúncia del fet que vivim immersos en una societat on el culte al cos ha esdevingut una espècie de nova religió, en què inconfessables interessos en joc mouen grans sumes de diners. En aquesta religió i en el seu culte professat a la nova imatge corporal, destaca de manera especial -encara que no exclusiva- la dona. La qual, lluny d'exercir de mestressa en el ritual, és presa -una vegada més-, sota l'aparença d'una pretesa idealització femenina, com a mer objecte en el qual es materialitzen les fantasies i també els temors d'una societat patriarcal i, per tant, masclista.La publicitat contribueix decisivament a perpetuar aquesta imatge ideal, utilitzant tots els seus perversos mecanismes de seducció, estratègies de màrqueting i tècniques de venda d'allò que ha estat reduït a pura cossificació del subjecteobjecte. El cos com a mercaderia a punt de ser consumida.
Visualment rotund, aquest treball de Sílvia Iturria, amb imatges entre grotesques i patètiques, i dins d'aquelles pràctiques de l'art corporal en què l'artista utilitza el seu propi cos, està plantejat com un projecte d'intervenció en el paisatge. Utilitza de manera intel·ligent els recursos propis de la comunicació publicitària i els seus mecanismes de difusió -tanques publicitàries- per enfrontar-nos, irònicament i críticament, amb els models estereotipats de bellesa que aquesta ens proposa, responsables en gran mesura de les crisis d'identitat cada cop més acusades a la nostra societat, on la dona es converteix en objecte preferent més que en subjecte.
El cos femení ens és presentat, però, no tant com a objecte de desig sinó com a objecte de disseny, amb una contribució decisiva de la intervenció quirúrgica i en un grau superior la biotecnologia. Un disseny corporal al servei de la imatge idealitzada, expressant en la voluntat afirmativa de voler ser de plàstic -o sigui artificial- que ens recorda el que deia el personatge almodovarià de La Agrado amb relació als costos generats per la mutació de la seva arquitectura corporal: "Cuesta mucho ser auténtica, señora; y en estas cosas no hay que ser rácana.Porque una es más auténtica cuanto más se parece a lo que ha soñado de sí misma."
El cos, doncs, com a metàfora en la qual es condensen ansietats i conflictes, que lluny de resoldre's s'accentuen, augmentant així la ja existent pugna entre percepció i identitat, conduint vertiginosament cap a una espiral d'autodestrucció i aniquilament del propi jo.
José Carlos Suárez, Tarragona, 2008
"Identitat" en què qüestiona el paper de la dona en la imatge gràfica i el valor del que veiem. A les fotografies veiem a la pròpia artista com, pas a pas es maquilla, es posa una perruca i vesteix amb un quimono japonès, que transmet una sensació de submissió femenina. Percebem la transformació com falsa i artificial, ja que hem estat testimonis del making off que ens ha privat del misteri que una imatge "simulada" (per fer servir una paraula que ens porta a la memòria a Jean Baudrillard) causa sempre en l'espectador. L'estètica recorda, per l'artificialitat volguda, a Cindy Sherman i en alguns aspectes a Tracey Emin.
Marius Domingo, Tarragona, 2007
ACTIVITATS REALITZADES Vull ser de plàstic, BAC'08, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2008.
Vull ser de plàstic, SCAN'08, Paranimf del Rectorat de la URV, Tarragona, 2008.
De ploure prou que plou, però plou poc, Arxiu Roselló Tàrraco, Tarragona, 2008.
Barbi versus Barbi, Museu de l'Ebre, Tortosa, 2007.
Vull ser de plàstic, Centro Párraga, Múrcia, 2007.
Pin i Soler: 8 cruïlles, Antiga Audiència, Tarragona, 2007.
Barbi versus Barbi, Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat, Tarragona, 2007.
Identitat, Serveis Territorials de Cultura, Tarragona, 2007.
Identitat, 5a Biennal de Vic, 2006.
Identitat, BAC'06, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona, 2006.
Vull ser de plàstic, MMAC, 2006.
Nòmades, PART ALTA 20-21, Col·lectiu Fòrum Joves Fotògrafs, Foto Tarragona Primavera, Antic Ajuntament, Tarragona, 2006.
Orella nº1, OPUS DADÀ, Foto Tarragona Primavera, Arxiu Rosselló Tarraco, Tarragona, 2006.
Identitat, Biennal Guasch-Coranty, Valls, 2005.
Històries i cabòries de la Patrícia, BAC'05, Festival Internacional d'Art Contemporani, La Santa, Barcelona, 2005.
Intimitats, Premi Repsol YPF Instal·lacions, Tarragona, 2005.
Habitació 112, PROJECTART. Mostra de videocreació, Tarragona, 2005
C.V., CICLOPS, Mostra d'artistes visuals, Tarragona, 2003 i 2004.
S/T, TRANS-ART BCN, Mostra interdisciplinària d'art jove, Barcelona, 2003.
A.S., La Vaqueria. Tarragona, 2002.
NO LIMITS- 012 Photographers of diferents Cityes, Espai d'Art Alí Bei, Barcelona, 2001.
