BLOC Janine Puig Poisson

He tornat per no tenir-te al cap, poesia.
Capgirats els pensaments encriptats,
Dionaeas xuclen residus de crancs.

(ulls brutals ofeguen en viscós fluid la carn)

Reciclada,
transformada sa fi en inici i transferida a la pell,
a la pell dels meus dits,
digereixo l'invers del mirall del seu suc
i llepo l'arrel.

PERSONATGES LLUNÀTICS

"Vull un got d'aigua" dius i no la demanes dolça, ho és, doncs l'Agüi a més a més es veia. La seva personalitat dibuixava el seu nom amb tanta exactitud que semblava escoltar un riu passant com un fil per entre la molsa d'un bosc humit quan se la sentia parlar. El seu somriure arrencava dels ulls com un horitzó perdut cercant el significat del seu nom "Agua Santa".

L'Agüi era dolça com l'aigua i molt servicial. Feia petits massatges per amor a la seva professió quan les esquenes es queixaven de l'esforç i ben aviat recuperaven el seu equilibri perdut. Era tanta la seva serenitat que semblava no ser d'aquest segle fugaç. No obstant, la vivacitat per desaparèixer li era natural ja que va continuar el seu camí lleugera com si fos una canoa per un pantà abraçant la seva mancança. Va creuar la Mediterrània fins arribar a Itàlia i jo, mirant-la anar-se'n, em deia si la força d'un nom pot arriba a purificar la imatge que li serveix de transport. No va tornar (es veu que la seva part santa se sentia a gust prop de Roma), però la va suplantar un altre nom amb una altra força. Es deia Rocío i el seus ulls tenien el color d'una perla d'aigua damunt d'una fulla. La seva mirada era diferent, diria mordaç de tan forta. No serà que l'Agüi es va oblidar d'emportar-se la seva ombra?, i quan aquesta s'allunyi també qui il•luminarà l'eixuta senda de l'absència?

I es que, des d'aquest horitzó privilegiat on miro el meu voltant, puc presenciar una infinitat de gestos, sobretot aquell que em va agafar de sobte: L'Abraham feia honor al seu nom quan creia que l'anomenaven. Era un personatge molt pintoresc perquè vivia completament en el seu món imaginari de Trolls i Delfos i li agradava jugar al Rol, sense importar-li el més mínim el seu voltant. En anar-se'n va dir que es llençava al llac artificial obscur i brut, i ho va fer. L'Abraham era diferent, per això va abraçar el meu reflex de lluna plena reflectint-se en un món prefabricat. Va voler trencar el mirall que el capturava i fugir al món real de la seva percepció, on l'aigua no només és dolça sinó que té rostre i ulls, per sentir la més bella de les seves sensacions: la llibertat escoltada en el seu fluir pel marge escollit, relliscant per la llengua des d'un got plastificat i es que has de recordar, humà, que quan aixequis el cap i enclotis la vida per renovar la part d'aigua que est, són les meves llàgrimes les que t'estàs bevent!

Ya llora Dafne en su metamorfosis
disyuntivas que transforman su ente.
De tanto abarcar su aura presiente
la inconsistente forma en su simbiosis

mas sacrifica y gotea la dosis
para ofrecer su fruto en la simiente
de un amar eternal en cuyo vientre,
desposeído, nacerá un oasis

para ser mullido helecho en la piedra,
reflejo lunar bañando al instante;
partícula de la luz suspendida

y así trepar más allá de la hiedra
del laberinto que dibujó Dante
y regresar sin perderse en la ida.