OTRAS HUELLAS
OTRAS HUELLAS
Hoy estás sobre tu huella.
Sólo eres el siguiente paso a dar
y mañana te repetirás.
¡Ah, tu huella emplazada!
¿Cómo la encuadrarán?
INMATERIAL VISIBLE
En este instante
en el que pasan muchos más
soy consciente de mi incisión en la palabra.
Detecto
la comprimida idea del inmaterial visible
en su expansión hacia la fuente inversa
del artífice esbozado
en mi configuración externa.
TARDOR
Amb aquesta Tardor resseca
llunyanes volaren les fulles.
Pot ser que en aquest any proper,
quan tornin les pluges d'Abril,
la humitat de l'ambient lubriqui
la fulla dels meus pensaments.
LA PIEDRA PLANA-Relato corto
LA PIEDRA PLANA
Calculé bien la distancia. Agachada, de medio lado, con los pies hundidos en la húmeda arena de la orilla esperando que pasase la última ola y agarrando la piedra más plana que encontré en la playa, la lancé rozando el espejo del mar buscando el ángulo perfecto... mas no acerté. Desapareció sin más al primer choque. Parecía fácil; ¿sería demasiado pesada? Seguí buscando un poco más arriba, allí donde la arena abraza más al sol.
Mis pies seguían hoyando el suelo con delicadeza, empujando los minúsculos granos dorados en la confianza de encontrar una pequeña piedra plana mientras oía el mar como si esperándome sonase ansioso. Atardecía y me estaba quedando sola. Viendo como la gente recogía ya sus enseres, todavía rebuscaba, obsesionada por querer ver el efecto de las ondas esparcirse al choque de los elementos, como si ello fuera a relajar y expandir mi mente hasta el infinito y por fin, como si la oliese, giré mi cabeza en redondo y allí estaba, perfecta para el tiro plano con rebote y onda ancha. Decidida me encaminé a cogerla. Ya estaba en mis manos, ligera, negra y brillante, mirándome solícita y de súbito, como si el mundo se hubiese girado del revés, el suelo cedió bajo mis pies. ¡Me hundía entre arenas movedizas! ...y mirando al sol crepuscular con el brazo alzado y la piedra entre mi puño dejé de estar.
Supongo que me lo tragué todo... mas si estás leyéndome es porque acabas de encontrar esa piedra que gravé para ti en el pergamino de la memoria.
¿Qué quién soy yo?, soy el eco, eco, eco... de la onda. ¿Que qué era antes?, sólo el paso del tiempo. ¿Y para qué la piedra? Para que estampes tu firma en el mar.
Ciertamente calculó bien la distancia. Agachado, de medio lado, con los pies hundidos en la húmeda arena de la orilla esperando que pasase la última ola y agarrando la piedra más plana que encontró en la playa, la lanzó rozando el espejo del mar buscando el ángulo perfecto.
LA PIEDRA PLANA-Relato corto
OBJETO PERSONAL-Relato breve
De cómo un lápiz que se encontró con su otra punta y no hubo dedo que lo retuviera ni sacapuntas que le limara ni hoja que le diera espacio, quedose enamorado de sí mismo al poder, por fin, mirarse como una forma propia, sin utilización ajena, dichoso de sentirse.
OBJETO PERSONAL-Relato breve
L'INREVÉS-Poesia
Desfer-se
i captar alguna mena de trànsit
(un passadís on ficar-se)
i despullant-se del pes del meu-meu,
omplir-lo de tu: captiva en el cor
que aranyes l'hora d'anar-te,
no sense abans transferir-te a matèria:
dolosa empremta
que sorollosa cavalca amb ecos d'espurna
de la pica paret de la ferradura
i així, depurant l'inrevés,
gaudir d'estructura per tornar-me a desfer
fins la fita final amb tu res;
absent de melic.
POLS I VIDRERES-Poesia
Amb silenci i humilitat recullo
volves de pols de la teva llum,
poesia, perquè no et calcifiquis.
Està pler de murs el món i plora,
plora el vent a través ses esquerdes.
Als claustres del silenci hi ha fonts,
no pols, i l'aigua esquitxa els déus mots;
rosetons de colors exultants.
LA VEU DEL SEU CAMí-Prosa poètica
Aquesta pàgina inicialmente blanca, sap greu omplir-la de paraules que poguessin sonar buides, sense ressonància poètica, quan és possible intuir que els mots es mouen per tot el nostre cos cercant analogies per expressar el seu sentir. Ah!, l'espai, el vertigen de l'oxigen que se sent pujant al cim més alt per abastar l'excés d'immensitat o simplement des de l'altura d'un petit puig sentir la profunditat del mar entrant per la mirada. Hauria de ser així l'obertura inicial per arribar a la paraula més simple i no a cavil-lacions laberíntiques que ens porten a jutjar els conceptes més que a analitzar el seu aprofitament.
L'analogia de la muntanya amb les paraules de l'esperit és comparable amb la força del record dels manaments que Moisès arrencà d'ella. És comparable amb l'esforç de la recollida de l'eco que es filtra al buit de les cavernes de solitud (obertes sempre per a qui respecti el seu alè) i encara més comparable amb el dolor dels peus del caminant quan no troba el seu sender o el troba ple de clots on el dubte a seguir li fa perdre el camí de la seva veu.
Tot aixó potser ho va sentir el poeta Jacint Verdaguer. Un esperit posat a prova que va saber traduir, amb la seva resignació d'esperança un símbol de recolliment en el seu hàbit de mossèn i amb tota la seva obra poètica, la veu del seu camí, del camí que ens transporta a les portes de Barcelona, al cim del seu Canigó o a la profunditat més misteriosa de la memòria perduda de la mítica Atlàntida. Perque qui no ha sentit quan s'escorrien pel fons del laberint de les paraules els petits buits intangibles del silenci sense omplir, la impotència del seu abast? Qui és capaç de traduir les vibracions de l'univers sense sentir-se transformat, observat?
La paraula en la poesia per en mossèn Cinto Verdaguer va tenir una significació moral. Així es comprèn com no hi ha força adversa que pugui canviar la trajectòria de qui ha escollit ser poeta. Una veu que es parla a si mateixa perquè ho va saber, ho va traduir i proclamar en català.
LA VEU DEL SEU CAMí-Prosa poètica
ESCENARI DE RECORDS-Poema
ESCENARI DE RECORDS
Entrada
Un altre cop us estic mirant, sí,
perquè he creuat el temps com un drac,
mig dintre, mig fora
i el seu foc se m'ha transmès als ulls.
He arribat moguda pel vent.
Estona
Un petit moviment de cadires
m'ha deixat una estona asseguda
i m'he imaginat tal com ara, flama!
Pot ser que m'hagi aixecat per no cremar-me...
En una estona passen mols records.
Sortida
La veu no s'apaga mai.
Hi ha silencis entre l'escriptura i la parla;
ressons que et persegueixen més enllà...
Agafaré el buit d'aquesta cadira i l'ompliré de so.
Estic parlant des d'aquests records.
ESCENARI DE RECORDS-Poema
VISIÓN GEOMÉTRICA-Poesía
VISIÓN GEOMÉTRICA
Sólo si al rebosar intuyo
dónde volcar
mi mezcla de sedimento y néctar
hay
donde el vacío
espera para ser llenado y rebosar de nuevo.
Es la rueda que rueda en su infinita recta.
